Entenent que som individus d’una societat que s’explica a través del relat que fem del món (però també del relat que fem de nosaltres mateixos), posem èmfasi en la necessitat de la ficció per construir la pròpia identitat.
En aquest context, la paraula esdevé representació, una eina l’objectiu de la qual és relacionar-se amb altres comunicadors.
I entenem l’art com a recerca i generador de llenguatges propis i compartits.
Qualsevol proposta té el condicionant de la tècnica, i només coneixent el material amb profunditat podrem fer una proposta.
El joc és el TALLER on descobrir el món, on descobrir i assajar els desafiaments al material, l’assaig sense l’obligació de resultats útils, de jugar lliures a veure què surt, i corre corrent, aprèn l’aprenent.
Entenem el taller com la reivindicació del temps de l’artesania, com a procés d’aprenentatge, que necessita hores per trobar el gust de descobrir les constriccions del material que, de la mateixa manera que t’obliguen a escollir, et possibiliten el concret.
Perquè l’assaig ens permet equivocar-nos, i equivocar-nos millor cada vegada. Perquè sense tenir un objectiu concret, descobrim coses que no sabíem que existien.
I entenem el joc com el TALLER DE LA POESIA, on juguem amb la terra per explicar la mar, el fet sinestèsic que converteix l’artesania en mirada personal, en proposta ètica i estètica, però que es val d’una tècnica concreta, tangible i necessària, inesquivable.
Repensar les formes i els colors en clau de joc per comprendre i construir un imaginari, per entendre el que ens envolta, per inventar-nos històries, per explicar-nos a nosaltres mateixos. Perquè som el que fem, però el relat que fem de nosaltres mateixos, és el que ens permet aquella distància vinculant per continuar ballant, per continuar escrivint la nostra història.
Entenem el joc com a repte, amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn, i amb el món. Però també l’entenem com a mirada crítica i amb humor (sempre molt d’humor), cap a nosaltres mateixos, cap al nostre entorn i cap al món.
La Tallerina és la reivindicació de la imprescindible necessitat de la imaginació. La reivindicació de la poca productivitat econòmica del joc, i la reivindicació del tempo intern del descobrir. Que té un camí llarg (i que esperem que no s’acabi mai). El desig de conèixer és com un metrònom constant, que manté el ritme, però que és viu, que s’accelera i es relenteix autònomament, i a vegades s’atura, però és en un silenci ple. Com una baldufa que balla, que comença i acaba el cercle que dibuixa en un mateix punt, però que no podrà ser la mateixa que abans de començar.